Quan es barallen, necessiten un punt de vista extern, un mediador, que els ajudi a re-escriure el que està passant

Molts dels conflictes que tenen els fills són innecessaris per un acompanyament adult incorrecte, assevera l’educadora social Tania Garcia, autora del llibre “Germans” :

“Quan un infant pega o insulta, no està demostrant una mala conducta, si no una necessitat no atesa, i està demanant atenció, amor, seguretat i acompanyament. Si ho ignorem, i som jutges, el seu sistema nerviós queda en alerta i descarrega contra el seu germà”.

Els conflictes no s’han de veure com guerres, si no com oportunitats que es presenten per acompanyar correctament aquestes situacions i per buscar junts solucions, suggereix Garcia.

Evitar els favoritismes entre germans i mediar

Donem a tots els fills el mateix, però cadascun és únic i amb necessitats diferents, perquè els fills no només es configuren amb el que reben de nosaltres, assegura Elisenda Pascual:

"Cada fill es conformarà en funció del temperament amb el que neix, l'entorn i com interpreta, processa i integra les situacions de la vida".

La paraula clau per ser equitatius i evitar els favoritismes entre germans és la curiositat, assegura la psicòloga Elisenda Pascual, autora d'"Amor de piel adentro" "Criar i jugar", "Maternitat invisible" i "L'ombra de la Clara", i psicòloga de la sèrie "Això no és Suècia":

“Has de tenir curiositat per saber qui és aquella persona que acaba de néixer, que té un any o dos o cinc, també en el cas dels bessons hi ha diferències. Pressuposar que coneixem què necessita l’infant, sense posar el filtre de la curiositat, ens porta problemes; perquè els nens i les nenes varien, la relació és orgànica i hem de seguir aprenent amb qui tenim al davant”.

La paraula clau per ser equitatius i evitar els favoritismes entre germans és la curiositat en cada infant i en cada moment

Per tant, quan hi ha una baralla entre germans, no s’ha de pressuposar qui és el dolent, qui ha començat o etiquetar, si no que dono un lloc únic a cada fill, proposa la psicòloga:

“M’apropo als infants preguntant què ha passat. Si un no pot parlar, no mirar malament a l’altre i dir-li  ‘ostres està plorant. Que potser l'has picat? Que li has fet alguna cosa que no li ha agradat? Deixant un punt de conversa i curiositat, perquè sigui l’infant que ens pugui explicar”

Mediar en el conflicte, ser-hi present, no jutjar ni resoldre, ni tampoc deixar que vagi a més ni se segueixin pegant, suggereix Pascual. I arribar a alguna conclusió, com per exemple: ‘ell ara té la joguina i d’aquí una estona la podràs agafar tu?. L’objectiu, per Pascual, és:

“Donar-los eines perquè la criatura pugui gestionar-se sense la necessitat d’una persona adulta que li digui què ha de fer.”.

I tot i així, podem tenir preferències per un fill o una filla, perquè hi tenim més connexió, reconeix la psicòloga:

“Però no vol dir estimar més a un que a l’altre, i en tot cas podem explicar el que ens passa ‘a vegades em resulta molt difícil quan t’enfades, però no ets millor ni pitjor, i tens dret a enfadar-te’ s’ha de poder dir, això és mentalitzar, signe de maduresa”.

El món trontolla amb l’arribada d’un germà

Hi ha la por que tenir una segona criatura generi un trauma a la primera, però s'ha de distingir entre ferida i trauma, adverteix Elisenda Pascual:

"Tindrà ferida, frustració o s'enfadarà, si té menys de 3 anys perquè està molt vinculat a la mare, i notarà un canvi i pot fer regressions saludables i transitòries. Però el trauma és quan aquest infant gran, encara petit, no és mirat, acompanyat, comprès, ni coregulat amb el que li passi".

És inevitable un cert dol de l'exclusivitat del fill gran, reconeix Pascual, que s'ha de compensar amb petites estones compartides, un moment de banyera o conte, perquè l'amor es multiplica amb cada fill, però no els braços

Amb l'arribada d'un germà és inevitable un cert dol de l'exclusivitat que s'ha de compensar amb petits moments d'atenció

La psicòloga recomana a les famílies prendre la decisió de tenir germans amb la màxima informació possible, perquè socialment falta una xarxa potent per poder criar amb salut més d'una criatura:

"I tenir en compte quina capacitat tenim de posar límits a l'infant que ja tenim, si li donem tot el que vol, pit, braços, o no té autonomia; i anar-lo preparant perquè es vagi adaptant a la nova realitat d’un germà; i tot i així quan arribi el germà li trontollarà el món"

I si apareix la gelosia, posar-hi paraules, com per exemple, explicar a l’infant que té menys braços de la mama perquè hi ha el germà petit, i que per això la troba a faltar; perquè el que s’il·lumina i s’acompanya, deixa de ser trauma, apunta la psicòloga. I sobretot, que mai un germà gran tingui la responsabilitat de criar un germà petit, adverteix la psicòloga. I en el cas de les famílies reconstituïdes, segons Pascual:

“Els teus fills han d’entendre que ells van primer al teu cor perquè van arribar abans, tenen un lloc especial, però que no vol dir fer sempre el que vulguin i diguin; anar primer no vol dir ser prioritaris, perquè hi ha persones que també estimem, com la nova parella o els seus fills”.

Ser pares o mares ens fa recordar la infància i la relació que vam tenir amb els nostres germans, i si no va ser bona podem projectar les nostres pors en la relació entre germans dels nostres fills, alerta Elisenda Pascual:

"Les baralles dels nostres fills ens poden fer rememorar les dificultats amb els nostres germans, i sistèmicament pot ser que hi hagi una projecció d'alguna cosa no resolta. Però no sempre és així, a vegades els fills tenen conflictes perquè necessiten que els ajudem a gestionar el que passa al present, i no perquè no s'estimin entre ells".

En lloc de projectar-los el nostre dolor, la psicòloga proposa que donem eines als nostres fills perquè resolguin les seves disputes al present i en el futur, quan nosaltres ja no hi siguem.

Donar eines perquè els fills puguin resoldre les seves baralles en el present, i també en el futur, quan ja no hi siguem