7 de cada 10 mares o pares recorren els avis per conciliar, sovint perquè no hi ha més remei

Al Josep, dels avis li ve al cap la paraula "paciència" i algun caramel prohibit abans de dinar, i a la Inés, "malcriar", perquè va ser la primera neta. A l'Alan els avis li explicaven històries familiars i de postguerra i a l'Encarna li explicaven contes. En moments molt difícils l'àvia m'ha cuidat, assegura l'Asier, i ara que té Alzheimer ho faig jo:

"De l'àvia he après l'amor sincer, una forma d'estimar que només podia fer ella; i a disfrutar del moment".

Al Noé els avis el continuen cuidant, aprèn al seu costat, i el fa riure alguna de les bestieses que diuen:

"De la padrina he après a cuinar, té més de 200 receptes, i del padrí, a saber com tractar les persones."

A la Rita l'han cuidat molt els avis, i d'una de les àvies ha après el gust per la lectura. A la Laura la deixaven a casa dels avis quan es posava malalta i de l'avi patern ha après la perseverança, i a afrontar el que vingui sense queixes i amb agraïment. 

La Ginesta i l'Erol, de 8 anys, i la Vinyet de 12 anys són germans, i el que més els agrada de les àvies és que els cuiden molt i els donen menjar molt bo, i el que menys és que a vegades diuen i fan coses estranyes. El Roc té 9 anys:

"L'àvia m'arregla la roba quan se'm trenca i cuina molt bé. I de l'avi m'agrada jugar a escacs, els seus acudits, ajudar-lo a l'hort i que fa coses xules amb taps de suro com un vaixell, i em cansen les seves bromes."

El rol dels avis i les àvies

Per l'economia familiar sovint necessitem que els avis ens salvin, assegura la psicòloga Elisenda Pascual:

"Per tenir un fill en la societat en la qual vivim, que no contempla les cures, necessitem l'ajuda dels avis, però això no vol dir que ens desendrecem a nivell de funcions."

El rol dels avis és acompanyar i sostenir el creixement dels nets i de les netes des d'un lloc més relaxat i lúdic, assegura la psicòloga Elisenda Pascual:

"Amb el naixement dels fills hi ha una transformació de rols: els pares i mares són prou madurs i responsables dels seus fills i filles en relació amb els límits i amb l'educació. I els avis han de respectar les decisions dels pares."

Compartir amb els nets i netes moments i històries de l'any de la pera és un plaer ple de felicitat i amor pels avis i àvies

Però per dificultats laborals, econòmiques, per una separació, els avis en alguns casos acaben assumint el rol de pares, perquè no hi ha una altra opció, reconeix la psicòloga Elisenda Pascual:

"Quan depens molt del teu pare o de la teva mare per cuidar els teus fills, costa molt posar límits, perquè hi ha el risc que els avis ja no vulguin estar disponibles o es generin triangulacions o secrets insans. O que els avis facin més del que poden i es desvirtuï la relació i s'instrumentalitzin els avis."

A l'escola hi ha avis i àvies amb una càrrega diària molt gran amb els nets, reconeix la mestra Agnès Vallvé. Els avis haurien de ser un suport i un gaudi, però n'hi ha que s'han professionalitzat en la cura dels nets, lamenta la professora Coral Regí.

S'han de posar límits a les funcions dels avis, reivindica Efrèn Carbonell, i afavorir que els pares hi puguin ser més, demana David Vilalta. I en tot cas agrair sempre als avis el seu rol i descarregar-los sempre que sigui possible, recomana la psicòloga Elisenda Pascual.

Les desavinences entre pares i avis

La sogra de l'Alan, que és italiana, quan té les netes amb ella les alimenta a base de pastissos, pasta, gelat, tiramisú i pizza cada dia durant setmanes. L'Encarna lamenta que els seus pares se salten amb el seu fill tots els límits que els posa.

Al Josep els seus pares l'ajuden molt amb el seu fill, però com es feia fa 40 o 50 anys, gens en sintonia amb la seva manera de criar. I la Inés explica que ha deixat fer als seus pares amb els seus fills.

No podem pretendre que els avis facin un procés personal i comprenguin la nostra manera de criar, apunta l'Elisenda Pascual:

"No ho farem millor que ells, diferent, en funció del context social i cultural que tenim. Però que ells ho facin diferent no vol dir que malcriïn els infants, són d'una altra generació. Si anem contra les maneres de fer dels avis els donem força, perquè impliquem els infants a posar límits als avis, que és desendreçat, no els pertoca."

La relació entre avis i nets fa de mirall de com vam ser criats pels nostres pares, assevera la psicòloga Elisenda Pascual:

"Podem pensar: amb mi no tenien aquesta paciència ni dolçor. I aquesta mirada ajuda a fer un treball al volant del que se segueix demanant als propis pares, que potser ja no toca, per donar-ho als fills."

Un 95% de les consultes que arriben a la psicòloga Elisenda Pascual estan relacionades amb les desavinences entre avis i pares en la criança

És recomanable haver fet un trencament sa amb els pares, que comença ja amb l'adolescència, apunta Elisenda Pascual:

"Creixem buscant l'aprovació dels pares, però al convertir-nos en pares, trenquem en certa manera la lleialtat per conquerir l'autonomia adulta. A consulta m'ho trobo sobretot amb homes heterosexuals que han de fer un pas per sortir de ser fill, separar-se de la mare, i aconseguir la maduresa."

Trobar l'equilibri entre l'amor i els límits

Els adults som els que hem de posar límits als avis i àvies, però sense anar amb un pergamí de normes i restriccions perquè llavors desnaturalitzem el vincle, apunta la psicòloga Elisenda Pascual:

"Hi ha d'haver unes línies bàsiques, dos límits importants en referència a la tecnologia, l'alimentació o el son, però amb flexibilitat, consentint una mica. Els avis són uns altres adults de referència, que escolten els nets sense judici i a un ritme pausat."

Avis i fills s'han d'escoltar i obrir el cor a les diferents maneres de fer, i per anar bé cadascú ha de posar límits als seus propis pares, suggereix la psicòloga. Tot i que a casa els avis, manen els avis, però amb la consciència que aquelles criatures s'estan criant amb una mirada diferent dels pares que els avis han de voler respectar, i també se'ls ha de posar fàcil als avis, apunta la psicòloga:

"No es pot oferir sempre pasta, ni tele, ni ordinador, ni mòbil, però hem d'entendre que els avis a vegades es cansen, perquè tenen 70 o 80 anys, i potser la pantalla els pot donar una mica de respir en algun moment del dia. I el que es pot fer és donar-los una selecció amb un pendrive del que sí que poden veure."

Els avis són portadors d'històries i memòries, i si els escoltem i comprenem no repetirem els errors de la història, ens recorda la psicòloga Elisenda Pascual. Hem de deixar als avis ser qui genuïnament són, i aquesta relació quedarà de per vida, assegura la psicòloga:

"Quan pares i avis es miren des del bon tracte, la complicitat i espontaneïtat, s'arriba a l'equilibri entre amor i límits."

Els avis són la primera figura important que perdran els nets per llei de vida, el primer contacte amb la vulnerabilitat, la malaltia i la mort i els connecta amb els cicles de la vida, apunta la psicòloga:

"La manera com tractem els avis i àvies serà un precursor de com els nostres fills ens tractaran quan siguem avis, i que creixin estimant l'etapa de la senectut."

Quan pares i avis es miren des del bon tracte, la complicitat i espontaneïtat, s'arriba a l'equilibri entre amor i límits