Quin és el mètode més eficaç perquè un límit funcioni amb els fills? Posar conseqüències.

Hi ha moltes famílies amb dificultats per posar límits als fills. Per què costa tant posar límits? I quins son els riscos de no fer-ho?

Per parlar de límits, però també de conseqüències a “L’ofici d’educar” obrim l’escola de pares amb l’Elisenda Pascual, psicòloga de criança respectuosa, autora de "Amor de piel adentro" "Criar i jugar", "Maternitat invisible" i "L'ombra de la Clara", i psicòloga de la sèrie "Això no és Suècia".

És compatible la criança respectuosa amb posar límits?

Per posar límits s’ha de tenir energia per connectar amb l’infant, però hi ha moltes famílies esgotades, reconeix la psicòloga Sonia Kliass, autora de "L'art de posar límits":

“Hi ha famílies que pensen que un infant enfadat o desregulat perquè no li deixo fer alguna cosa que ell vol, és incompatible amb l’educació respectuosa. Però això és una confusió perquè els infants necessiten que els ajudem a integrar unes normes socials i desenvolupar unes habilitats de convivència”.

Un infant sense límits no és ni més feliç ni més lliure, afegeix la psicòloga perquè serà esclau dels seus impulsos, i li faltaran les estratègies, eines i habilitats per sentir-se competent socialment. Creiem que la criança respectuosa és acceptar-ho tot, i oblidem que els infants necessiten estructurar-se des de ben petits per arribar a ser adults funcionals, assevera la psicòloga Elisenda Pascual:

“Els límits no són castració, no són trauma. Els límits cuiden si són respectuosos, coherents, consistents, mesurables (tenen un principi i un final), sensibles (s’adapten a cada infant) i no retiren l’afecte i acompanyen emocionalment”.

La maduresa és la capacitat de posar límits al plaer i al desig, i s’ha de començar a fer des de la infància amb els límits que ens posen els adults que ens acompanyen, afegeix la psicòloga:

“A consulta m’he trobat que les persones que han crescut sense límits, tenen la sensació que no importaven, no hi havia normes contra les que rebel·lar-se. Sense límits es perpetua l’egocentrisme infantil en etapes que ja no toquen i es pot tendir al narcisisme o a la baixa autoestima”

Sense límits es perpetua l’egocentrisme infantil en etapes que ja no toquen i es pot tendir al narcisisme o a la baixa autoestima

Per què un límit sense conseqüències no funciona?

Un nen no pot rebre més de 3 vegades un missatge, perquè vol dir que el límit no funciona assevera la psicòloga Elisenda Pascual:

“No li pots dir a una criatura 25 vegades que pari la taula, el que has de fer és posar una conseqüència. Un límit genera una conseqüència, si no ja no és un límit, perquè l’infant no entén que es troba davant d’un fre. El límit sense conseqüències perd la força”.

Per saber quan hem de posar un límit la psicòloga Elisenda Pascual proposa 3 preguntes:

“Si allò que fa el teu fill o filla li pot fer mal a ella, o a una altra persona animal, planta o cosa? O està cridant on no toca o no està fent el que li has dit, com recollir la taula? O té 15 anys i està tancat a l’habitació?”

Si alguna de les respostes es si, s’ha de posar un límit, apunta la psicòloga. Però sense esperar que l’infant l’entengui per art de màgia, cal posar una conseqüència. Hem confós conseqüència amb càstig i no és el mateix, i no volem castigar perquè no està de moda, reconeix Pascual:

“A la primera infància, en lloc de dir-li deu vegades que pari la taula, s’ha de parar el que està fent amb el límit físic, amorosament, i portar-lo a la taula. Si s’enfada, crida o es frustra, potser no la pararà els tres primers dies, però el quart haurà après que si no para la taula no el deixem fer el que vol”

A partir dels 7-8 anys que ja entenen les conseqüències, els hem d’explicar que a la vida hi ha drets i deures. I que si no fan el que els hem demanat es quedaran sense algun privilegi, i això no és un càstig sinó una conseqüència, puntualitza Pascual:

“Les conseqüències han de ser clares, concretes, coherents i aplicables, i que per ells i elles siguin mesurables”

Els límits frustren, i son un procés vital del que no podem salvar als nostres fills

Com viuen els límits les criatures i els adolescents?

L’Aura, de 6 anys, reconeix que no fa cas quan li diuen que es renti les dents o bé que pari la taula:

“No vull rentar-me les dents ni anar al cole. Vull jugar, descansar, quedar-me a casa. No m’agrada parar la taula, vull quedar-me al sofà estirada, i ells em diuen que la pari però em fa mandra i no faig cas. Els pares ens criden una mica quan no ho fem a la primera, i s’atabalen i m’agradaria que ho diguessin més fluixet”

La Maia, d’11 anys, se salta els límits quan alguna cosa l’apassiona, com un experiment que han fet a l’escola que vol seguir fent a la nit, i els pares s’enfaden:

“En general em posen límits respectuosos, tot i que a vegades es posen nerviosos i m’agradaria que respiressin una mica més i ho fessin sense cridar”.

Si els adults ens desregulem en alguna circumstància és recomanable poder explicar què ens ha passat a les criatures, apunta Pascual:

“Ahir vaig cridar, ja sé que no t’agrada i intentaré fer-ho diferent, però que sàpigues que a vegades em pot passar i tens el dret a dir-me que no t’agrada; i això els ajudarà a regular-se en el futur”.

Al Jan, de 14 anys, li costa fer cas quan està molt cansat:

“Penso que ja ho faré d’aquí uns minuts..., i quan repeteixen el meu nom perquè ho faci, se’m treuen encara més les ganes de fer-ho. Potser estaria bé que ens donessin alguna cosa bona per fer cas, com als adults que quan treballen els donen diners”.

El Jan reconeix que compleix millor els límits a l’escola que a casa. I ha après que quan els seus pares li posen conseqüències és que van de debò.

Els pares tenim la funció de coregular les criatures i ajudar-les a acceptar normes i rutines 

Com es pot ajudar als fills a acceptar normes i rutines?

Els pares i mares tenim la funció de coregular les criatures, assevera Elisenda Pascual, i això no és només dir sinó transmetre que som persones internament coherents i íntegres en el dia a dia. I que hi hagi certa coherència alhora de posar límits també entre els dos progenitors, aconsella Pascual. Hi ha famílies que només posen límits quan s’enfaden, lamenta la psicòloga Elisenda Pascual:

“Si posem el límit quan estem enfadats ja el posem tard, i ens ressona als límits castradors que vam rebre, poc respectuosos i autoritaris; i volem fer el contrari perquè creiem que és respecte. Però no és així, la criança respectuosa posa límits, estructura, i és compatible amb la disciplina”.

La psicòloga Sonia Kliass recomana posar límits des de la calma, ferms i clars però sense agressivitat perquè l’infant no se senti agredit:

“Quan son petits els costa molt no fer alguna cosa, perquè estan desenvolupant els seus impulsos. És més efectiu posar un límit en positiu que no pas dir-li un no. Per exemple si l’infant vol pujar a la taula, no dir-li “no pugis!”, si no donar-li una alternativa”.

És important preguntar als fills què necessiten per complir el límit: que els el recordin, que es posin una alarma, que s’apagui l’ordinador o la tablet o tocar-los físicament, suggereix Pascual:

“I també deixar que es frustrin, que es queixin, que entenguin que la mandra s’ha de superar quan es vol alguna cosa, o que se saltin el límit alguna vegada, perquè forma part del procés de construir-se”.

Hem entès que la frustració és negativa, però no es així, és un procés vital del que no podem salvar als nostres fills, si no que han d’aprendre a sostenir el malestar intern, constata Pascual. Com a societat tenim el repte d’establir límits que cuidin l’infant, l’adolescent, l’adult i tot el sistema familiar, conclou Pascual.

Tenim el repte d’establir límits que cuidin l’infant, l’adolescent, l’adult i tot el sistema familiar