La parella ha de mantenir el seu lloc com a parella i evitar les triangulacions amb el fills, segons els experts

La parella, dos universos

Quan ens ajuntem en parella per fer família, no només s'ajunten dues persones, sinó també dos sistemes, assegura Sílvia Palou, psicòloga experta en teràpia familiar i sistèmica de 3Sentits:

"Quan ens convertim en pares i mares, tornem a connectar amb els fills o filles que som, la relació primigènia que ha marcat la nostra adultesa. I ser-ne conscients permet no bolcar-ho en la parella de forma impulsiva i automàtica."

La manera com estimem i ens relacionem amb la parella no és casual, està determinat pel nostre estil d'afecte, que es forma en la infància a partir de la relació amb les nostres figures de cura i referència, assegura Lluís Rodríguez, psicòleg i terapeuta de parella, autor del llibre "Cuatro estilos de apego":

"Quan naixem es crea un vincle segur amb la persona que ens cuida, si sentim disponibilitat i confiança, perquè ens calma. Mentre que si no és així es crea un aferrament insegur, i això es reprodueix en la relació de parella, i es desenvolupen estratègies insegures i a vegades tòxiques per compensar-ho."

El psicòleg Lluís Rodríguez parla de quatre estils d'aferrament. Segur: se sent còmode amb la intimitat i l'autonomia, sap comunicar les necessitats sense atacar ni tancar-se i confia en l'altre i en la relació. Ansiós: necessita molta proximitat i validació, té por a l'abandonament i és emocionalment intens. Evitatiu: prioritza la independència, li costa mostrar la vulnerabilitat i tendeix a evitar conflictes i emocions intenses. Desorganitzat: hi ha una barreja de necessitat de proximitat i por al vincle, i pot tenir respostes imprevisibles i contradictòries.

Per conèixer quin es el nostre estil d'aferrament, el psicòleg proposa:

"En els pitjors moments, quan estic en conflicte, tinc tendència a buscar la meva parella o al contrari, tinc tendència a desconnectar-m'hi, retirar-me i no atendre els conflictes? Per conèixer amb quines dinàmiques ens identifiquem. Una parella pot tenir conflictes pels estils d'aferrament de cadascú, i això els crearà estrès i tindran més dificultats per cuidar els seus fills".

Quan sajunten dues persones, s'ajunten dos sistemes i al ser pares i mares connectem amb els fills que vam ser, i es posa a prova la relació

Les disputes amb la parella

És inevitable que les parelles tinguin conflictes, assegura el psicòleg Joan Garriga:

"Una de les eines que cal desenvolupar és com es vehicula l'amor-conflicte, fet de respecte al punt de vista de l'altre i d'un cert control de les ferides i intensitats que venen del passat i pertorben el diàleg constructiu."

Totes les parelles tenen diferències, a l'hora de criar, d'organitzar-se, per l'autonomia que donen als fills, a l'hora d'd'evitar o buscar conflictes, assegura la psicòloga Sílvia Palou:

"Semblen coses quotidianes sense importància, però van calant i cansen molt, i realment en el fons no és tan superficial, perquè sovint ens remou el que vam viure dels nostres pares i mares, i per això en fem un problema, que potser per a la criatura no ho és."

Palou recomana revisar aquells temes sagrats, d'alimentació o d'ordre dels fills, que depassen tota lògica per prendre consciència de quin és l'origen. Qualsevol dificultat en la parella --la falta d'atenció, que ens parli malament-- desperta la por relacionada amb la ferida de la infància, assegura Lluís Rodríguez:

"En una discussió es poden despertar la ferida d'abandonament, d'humiliació, de rebuig, d'injustícia i de traïció. S'ha de treballar la consciència i l'autoresponsabilitat del que es diu i del que no, i buscar espais segurs per solucionar aquestes ferides."

Les parelles haurien de tenir un pacte, un senyal, que serveixi per dir "Fins aquí! Després parlem", perquè si es continua es fa des de la defensa i l'atac, i sense escoltar, adverteix el psicòleg. La psicòloga Cristina Salvia, per al punt àlgid de la discussió, proposa l'intent de desgreuge:

"Pactar que si jo en aquell moment trec la llengua o faig cara de pallasso o el que sigui per frenar l'escalada, no serà una burla, sinó que és per rebaixar la tensió i sentir-se còmplices. Hem de ser capaços de domar el nostre cavall desbocat, l'ego, per no fer mal a l'altre."

Cristina Salvia pregunta a les parelles quina cultura tenen de la reconciliació: qui sol tornar primer, si fan guerra freda durant dies..., perquè trobin la seva manera de fer les reconciliacions, en coherència amb qui són, després de les llevantades:

"Potser no puc sostenir que em diguis res, i he d'estar aïllada fins que el meu sistema nerviós es calmi, per obrir-me a la idea que t'acostis, o bé no suporto sentir que estàs enfadat, o potser vull que sàpigues que tinc dolor, t'ensenyo el que tinc guardat al cor i vull veure quin és el teu dolor."

Cada parella ha de descobrir quina és la seva cultura de la reconciliació, en sintonia amb els seus valors, proposen els experts

Estratègies en el dia a dia de la parella amb fills

El conflicte de parella és una oportunitat per aprendre a fer-ho millor, assegura el psicòleg Lluís Rodríguez:

"Els estils d'aferrament es poden canviar, no són una sentència. Podem fer un aprenentatge per passar d'un estil d'aferrament insegur a un de segur."

La psicòloga Cristina Salvia planteja a les parelles a consulta:

"Com que veniu de dos sistemes i històries diferents, heu de decidir com es fan les coses a la vostra família i trobar un punt comú per arribar a acords i sumar. I, malgrat això, els fills saben que amb un progenitor es fan les coses d'una manera i amb l'altre, d'una altra, i s'hi adapten."

Per millorar la relació de parella i prevenir conflictes, la psicòloga Sílvia Palou proposa ordre i estructura:

"Proposo a les famílies fer servir la fórmula "El pare i la mare hem decidit, pensat, sentim, creiem...', perquè la unitat descarrega els infants i evita triangulacions."

La psicòloga Cristina Salvia proposa sexualitzar la vida quotidiana per evitar la desconnexió:

"Les abraçades, les mirades, la tendresa, 'et veig', 't'escolto', 'hola, amor', 'com t'ha anat avui?'... I els cossos també es parlen, ni que sigui el puerperi. Són factors protectors de la desconnexió."

També són importants per a la parella la comunicació, relativitzar el que passa i tornar a començar de zero l'endemà. I el sentit de l'humor, afegeix la psicòloga Sílvia Palou. És important la decisió de voler seguir junts i estar disposats a remar el que calgui per a la convivència, assegura Cristina Salvia:

"Tenir ganes de fer el treball que toca, ni que sigui difícil, perquè és reconèixer de quina manera estic provocant que els conflictes es quedin encallats, o el que la meva interpretació carrega en l'altre, i en lloc d'això anar-nos autoresponsabilitzant de tot el que fem per complicar les coses o per fer-les fàcils."

"M'arriben a la consulta moltes parelles que no se separen, sinó que són tossudes i lluiten per la relació", assevera la psicòloga, fent teràpia de parella o individual. "I recuperar el sentit comú, perquè fer de pares i mares és un fet biològic", conclou la psicòloga Silvia Palou.