La paternitat comença quan hi ha una educació o predisposició al vincle o una trobada fortuïta amb l'amor que desperta el nadó

La vinculació de les mares amb el nadó és molt més automàtica que la dels homes per l’embaràs, reconeix Albert Pons, terapeuta especialitzat en família i infància, que acompanya grups de pares a Entrehomes:

“La predisposició a sentir que l’altre t’importa és més cultural que biològica. Per tant, la paternitat comença sempre que hi hagi una educació o una predisposició a aquest vincle o una trobada fortuïta amb l’amor que desperta un nadó.”

La paternitat transforma els homes en la mesura que volen o deixen que ho faci, coincideix Xavi Ybeas Zamora, terapeuta integrador humanista i sistèmic, coordinador de l'àrea de paternitats del “Taller de masculinitats diverses”:

“La paternitat convida a posar la vida al centre, i a canviar la relació amb les cures; però també a fer una revisió personal com a fills, com a homes i com a pares i confrontar-nos amb els nostres privilegis.”

Que gairebé no es parli de l’impacte de la paternitat en els homes, no vol dir que no existeixi, reconeix José Angulo, psicòleg sanitari i psicoterapeuta, especialista en vincles afectius i sexualitat, i que col·labora a Matriusques:

“A nivell clínic s’ha observat insomni, irritabilitat, esgotament, símptomes de depressió, sensació de culpa o fracàs, falta de gana o incapacitat d’experimentar plaer.”

És el que es coneix com a depressió per paternitat, assevera l’Albert Pons. En alguns casos, la tendència és a compensar-ho amb conductes que no tenen res a veure amb la depressió, apunta el psicòleg José Angulo:

“Per exemple amb molta hiperactivitat, treballar més hores extra quan se’ls necessita més a casa. O bé si ja hi havia tendències addictives amb el joc o l’alcohol es potencien. I en lloc d’expressar tristesa, més pròpia de la depressió, manifesten agressivitat i enuig.”

’No m’esperava que fos així’ és la frase més habitual, quan s’adonen que no poden fer la mateixa vida d’abans de ser pares

La paternitat obre la caixa dels trons?

El que denota molt malestar i dolor en els homes quan són pares és que perden protagonisme amb la parella, reconeix Albert Pons:

“Passar de ser al centre de la mirada de la parella a ser a l’ombra, perquè la mare i el nadó es miren molt entre ells, ja des de l’embaràs simbòlicament, desperta molt dolors, i preguntes sobre: qui soc, quina és la meva funció o valor i com puc ser útil.”

He observat tres formes d’afrontar-ho, relata el terapeuta d’Entrehomes: la fugida; cridar molt l’atenció amb problemes, com fins i tot trencar-se una cama; o bé intentar suplantar la mare i ser “més mare que la mare”. Són reaccions a la dificultat de sostenir el rol incert de pare, que a més ha de fer renúncies, apunta Pons:

“Les coses que volen, les aficions o projectes són incompatibles amb la paternitat, i perceben límits, i se senten col·lapsats. Un terç dels pares venen a consulta amb el tema de l’agressivitat cap als fills, és la seva forma de gestionar el dolor; i molt sentiment de culpa, de no puc ser així amb les persones que estimo perquè espatllaré la relació.”

Als grups de pares, el Xavi Ybeas troba reticències inicials a treballar-se i molt poca preparació del que implica ser pare:

“’No m’esperava que fos així’ és la frase més habitual, quan s’adonen que no poden fer la mateixa vida d’abans de ser pares. I sobretot senten que ja no poden comptar amb la parella com abans, perquè està pendent del nadó; i es pregunten qui els pot sostenir o cuidar, i se senten molt sols.”

L’home sent una mena de buit, està com en terra de ningú i sense referències, afirma el psicòleg José Angulo:

“Encara pesa l’herència patriarcal de ser l’home proveïdor, a la vegada que hi ha un clam per ser presents, emocionals i empàtics amb els fills. Hi ha una gran ambivalència entre l’experiència amorosa de ser pares, i les exigències de la paternitat, que sovint dinamiten la relació de parella.”

És molt important reconèixer l'autoritat emocional del pare, com a part necessària per l'equilibri familiar

Què aporta el vincle paterno-filial?

Explica el científic Richard Reeves, que els pares fomenten l'obertura cap al món i que es prenguin certs riscos, i aquesta implicació redueix la delinqüència adolescent. Pel Xavi Ybeas:

“A nivell simbòlic el pare és molt potent, i com més creix la criatura, més s’apropa al pare. La funció del pare és agafar el fill dels braços de la mare i a poc a poc portar-lo al món, i acompanyar-lo.”

Pel psicòleg José Angulo és molt important reconèixer l'autoritat emocional del pare, com a part necessària per l'equilibri familiar:

“Són fonamentals els grups d’homes per compartir experiències amb confiança, sense sentir-se jutjats; i es produeixen autèntiques transformacions. I cal treballar també la història afectiva perquè quan ets pare apareixen els patrons, i si no s’ha viscut un aferrament segur et costarà vincular-te amb la teva criatura.”

I si no s’ha tingut un pare referent, quan s’és pare, el terapeuta Albert Pons, proposa que l’home s’autoobservi com es tracta a ell mateix i com atén a les seves pròpies necessitats, perquè hi sol haver una correlació directa a com es tracten els fills. I sobretot mantenir uns mínims de connexió amb el sentit de la vida, l’alegria, la passió i el plaer, afegeix Pons. Pel terapeuta Xavi Ybeas:

“Tothom té un referent de pare, pitjor o millor, i a partir d’ell podem decidir que m’emporto i què vull fer diferent.”

El Jaume, pare i mestre, va tenir dues criatures molt seguides:

“Prens consciència del que significa fer de pare, t’ocupen temps i espai. Quan fas una entrevista amb els alumnes, qui ve? Les mares. I els pares on estan? Si ets un pare conscient, entens que allò és cosa dels dos i això et canvia la vida. I pateixes, i et diverteixes, i fas tot el que has de fer, i només desitges que ells siguin feliços i estiguin bé.”

En el camí a la corresponsabilitat és important que els homes comparteixin la responsabilitat dels fills amb criteri propi, i no ser simples executors

El camí a la corresponsabilitat 

La participació dels homes amb la criança ha crescut en els últims anys, reconeix la doctora en antropologia Bruna Alvarez, però aquesta incorporació no ha suposat més temps per a les dones:

“La criança s’ha intensificat, i ara es necessiten dues persones per gestionar tot l’espai de criança d’un infant. I la nova manera de criar sense crits i deixant més espai als infants pel seu benestar, ha generat tensions difícils de resoldre a la família.”

D’aquí que s’ha detectat un altre fenomen: l’augment de la maternitat en solitari, dones que no troben un home amb qui tenir fills o que veuen que les seves amigues continuen assumint la majoria de tasques de la criança. Pel que fa a la corresponsabilitat per la doctora en antropologia:

“Hi ha parelles heterosexuals que tenen una divisió sexual de la feina, per exemple ell s’ocupa de portar-los a l’escola i el cotxe, i ella del dia a dia, el menjar o la neteja. I això que des d’una perspectiva feminista podria ser una desigualtat, per la parella és una distribució equitativa.”

És important que els homes comparteixin la responsabilitat dels fills amb criteri propi, i no ser simples executors, coincideix els experts del programa. I també que les dones deixin amb confiança espai als homes amb la criança, malgrat que s’equivoquin, apunta el terapeuta Xavi Ybeas.

I que els homes es treballin fins i tot abans de ser pares, proposa el terapeuta Albert Pons, per veure les carències amb les quals entren a la paternitat, establir pactes previs i afavorir la corresponsabilitat.

La paternitat transforma als pares, més presents que en cap altre moment de la història en la criança