La diferència entre generar un record normal o desenvolupar un trauma està en com el nostre cervell integri la informació del que ha passat

La diferència entre generar un record normal o desenvolupar un trauma està en com el nostre cervell integri la informació del fet en si, assegura la psicòloga:

“Que se'ns indigesti està relacionat amb l'amígdala, la nostra particular alarma contra incendis. Els records estan al nostre cervell ben guardats, com en una estanteria. Mentre que amb el trauma les memòries estan escampades pel mig de la sala i hi anem ensopegant, i reaccionem com si sempre estiguéssim en perill.”

El trauma predisposa al trauma?

Cent soldats van a la guerra, vint tornen amb estrès posttraumàtic i vuitanta no; el que marca la diferència és que els vint que desenvolupen trastorn per estrès posttraumàtic presentaven traumes en la infància, explica Alicia Álvarez:

“El que han experimentat com a adults ha detonat el trauma que portaven a la motxilla. El trauma infantil ens fa més vulnerables. L’amígdala queda condicionada, el sistema nerviós queda en mode defensa, i pots tenir afectació també al sistema immunològic, i refredar-te més sovint.”

En aquest context, la possibilitat de tornar a patir una situació que provoqui trauma és més alta, el trauma crida el trauma, constata la doctora en psicologia. El trauma deixa empremtes permanents de per vida, assegura el doctor en psicologia Carlos Pitillas, autor de “Caminar sobre las huellas”:

“La persona viu en estat de perill i alerta, perquè ha après que és probable que li facin mal i no mereix ser ben tractat, sent que dins seu hi ha alguna cosa essencialment dolenta, menyspreable i inadequada. I des d’aquí es confirma la seva teoria traumàtica de 'no mereixo ser estimat', 'no puc confiar', i de viure en l’aïllament i la soledat”.

I és que les estratègies adaptatives que inicialment ens havien de protegir, amb el trauma no es desactiven, i ens quedem en mode perill, es converteixen en disfuncionals, assegura Alicia Álvarez, i en alguns casos es recorre a l’alcohol, les drogues o les conductes autolesives per pal·liar el patiment.

Les estratègies adaptatives que inicialment ens havien de protegir, amb el trauma no es desactiven, i es converteixen en disfuncionals

Com podem identificar els nostres traumes?

El que per a una persona pot ser un trauma, per a una altra no, fins i tot entre germans, assegura la psicòloga:

“Dependrà de la resiliència de la persona, de les experiències viscudes, de l’exposició a determinades influències i de la capacitat d’integrar el que ha passat.”

Per identificar els traumes que portem a la motxilla ens hem de fixar en el que ens genera molt malestar, assegura Alicia Álvarez:

“Un dolor que no té explicació mèdica i que s’arrossega de fa temps; irritabilitat i dificultats per interaccionar amb els altres; detonants, com reaccionar d’una manera desajustada als estímuls i que no ens reconeguem; la pèrdua de seguretat, tenir sensació de perill, mecanismes de dissociació o tornar a reviure el que ens va passar una vegada i una altra.”

Hi ha molta gent que viu amb un trauma i no va a teràpia, lamenta Álvarez, en alguns casos perquè no recorda el que va passar:

“Pot ser que el seu cervell s’hagi protegit, com si s’hagués apagat davant del que era insostenible, amnèsia traumàtica i no ho recorda, però hi ha l’afectació i la ferida.”

Tot i que no sempre cal obrir la capsa dels trons del trauma si no hi ha alteració en el dia a dia, argumenta la psicòloga.

Tècniques per abordar el trauma

 El trauma és una ferida que es pot transformar, no una condemna, és el missatge d'“Els aneguets lletjos” de Boris Cyrulnik, segons la prologuista del llibre, la psicòloga Leticia Asenjo:

“Per Cyrulnik la resiliència és quan podem donar sentit al que ha passat, amb humor i curiositat, i reprendre el desenvolupament vital, i refusar identificar-se com a víctima del trauma.”

Un trauma en la infància, si no es treballa, sempre estarà ancorat en la nostra representació mental i manera de procedir, assegura la doctora en filosofia i ciències de l'educació Anna Fores, coautora de “La resiliència”, i per això és molt important treballar sobre el trauma.

Tendim a recrear part de l’esdeveniment traumàtic, d’aquí la importància sobretot amb nens del dibuix i del joc per ajudar-los

La tècnica de la caixa de sorra per afrontar el trauma va sorgir de les mateixes criatures, explica José Luis Gonzalo Marrodán, psicòleg clínic i coautor del llibre “El lenguaje silencioso”:

“Els nens, amb el llenguatge visual i simbòlic dels ninotets, expressen el que senten internament sense necessitat de paraules; una tècnica adaptada també als adolescents i adults.”

Tendim a recrear part de l’esdeveniment traumàtic, d’aquí la importància sobretot amb nens del dibuix i del joc per ajudar-los, apunta Alicia Álvarez:

“Avui en dia hi ha aproximacions terapèutiques que donen eines i ajuden a reconfigurar i integrar el que va passar, per deixar de viure en mode supervivència, sense haver de revisitar 100% el que va passar. Són les teràpies de 3a generació, com l’EMDR, el brainspotting o la teràpia de sincronització dels hemisferis cerebrals.”

Com evitar o acompanyar els traumes dels fills?

No hem de tenir por a traumatitzar els nostres fills amb facilitat i per tant evitar frustrar-los, apunta Alicia Álvarez:

“No és no fer les coses perquè els traumatitzaran, perquè si no tampoc guanyaran resiliència. Hem de poder-los acompanyar durant aquestes situacions i donar-los les eines necessàries. I fer-ho validant les seves emocions i malestar, i ensenyant-los les nostres eines d’afrontament per gestionar-ho.”

Hi ha moltes persones que prenen consciència dels seus traumes quan tenen fills, perquè veuen el món amb els ulls de les seves figures de referència, apunta Álvarez:

“Et planteges què van fer o no les teves figures de referència, i què faries o no faries mai als teus fills. Hi ha persones que han patit càstig físic, i s’ha promès que no ho faran amb els fills, però els surt el pensament de 'se l’està guanyant' perquè ho tenen gravat a foc.”

Hi ha moltes persones que prenen consciència dels seus traumes quan tenen fills, perquè veuen el món amb els ulls de les seves figures de referència