Per què ens costa tant que ens facin cas els nostres fills?
Revisem les dificultats per exercir una autoritat sana amb la psicòloga de la sèrie “Això no és Suècia” Elisenda Pascual
Un dels problemes que més es troba consulta la psicòloga familiar Elisenda Pascual és la pèrdua de l'autoritat. Pares i mares preocupats i desbordats perquè els fills no els fan cas:
“Quan un infant et repta o fa alguna cosa que tu saps que no ha de fer i ho segueix fent, diu la psicòloga, està provant fins a quin punt tu tens aquest lloc de l'autoritat ben col·locat”.
De l’autoritarisme dels nostres pares s’ha passat en molts casos a una permissivitat absoluta, i això no cuida els infants, és negligència, alerta Pascual, que proposa una autoritat parental 2.0.
Fem “L’ofici d’educar” des la sala la Muriel, de Gràcia, amb la psicòloga de la sèrie “Això no és Suècia” Elisenda Pascual, autora de "Amor de piel adentro" "Criar i jugar", "Maternitat invisible" i "L'ombra de la Clara".
Per què ens costa exercir l’autoritat?
S’ha confós l’autoritat amb l’autoritarisme, amb el que algunes generacions van ser educades, assegura Pascual
“Ningú vol l’autoritat sense cor, sense comprensió, sense compassió i rígida. Però passar d’aquesta autoritat sense cor, a la permissivitat absoluta no cuida als infants, i és negligència perquè genera adults no funcionals”.
L’últim que necessita un infant és veure les figures de seguretat i de límits desregulades, assegura Pascual:
“Qui explota no és l’adulta regulada, que ha llegit molt sobre criança, si no la nena petita que vas ser i feia cas en la infància, i que es rebel·la davant del seu propi fill que fa el que li dona la gana, i llavors explotes. D’aquí la dificultat de l’acompanyament”
Un infant no pot rebre més de 3 vegades un missatge, perquè vol dir que el límit no funciona i el que s'ha de posar és una conseqüència
A vegades s’ajunten persones amb idees de l’autoritat diferent, i comença el conflicte assegura Pascual
“L’infant veu que si fa alguna cosa els progenitors es discuteixen, i això el motiva a seguir fent aquella conducta. No t’has de posar d’acord en tot amb la parella, però si arribar a uns pactes; i si s’ha de tancar la tele a les 8 fer-ho, perquè si no genera desordre"
Tenim massa paciència amb la criança, sentencia Elisenda Pascual:
“Em va venir una mare molt desbordada perquè li havia donat una bufetada a la seva filla, i havia funcionat, la filla havia parat. Aquella bufetada va parar l’acció perquè el que pensava, sentia i va fer la mare va anar a la una”
Penseu que per ser bons pares i mares s’ha de tenir molta paciència, però és fals, adverteix Pascual, un nen no pot rebre més de 3 vegades un missatge, perquè vol dir que el límit no funciona:
“No li pots dir a una criatura 25 vegades que pari la taula, el que has de fer és posar una conseqüència”
Vivim dins un sistema productiu que no cuida la vida en general, i durant la criança és més difícil encara, i d’aquí la dificultat de posar límits, assegura Pascual
“Una mare embarassada, amb el seu fill de 3 anys que marraneja perquè no vol anar a la piscina, sola, busca estratègies perquè el seu fill li faci cas, ni que sigui amb la mentida que s’han de posar el banyador per dir al monitor que no es banyarà”
Per què els límits son imprescindibles?
Els infants estan en desenvolupament i el seu sistema nerviós és immadur, i no es poden regular, explica Pascual:
“Un infant desbordat emocionalment té el sistema nerviós saturat, i necessita la presència adulta, el límit, per regular-se, però sense veritats absolutes, avaluant quina frustració pot sostenir l’infant en cada cas”.
L’infant necessita que entenguem que està desregulat i que ens necessita per donar-li contenció i seguretat:
“Quan el fill pega, crida o insulta és perquè se sent malament, no perquè ens vulgui amargar la vida. I només estem veient la punta de l’iceberg. La conducta no és tolerable, però per canviar la conducta s’ha de mirar el patiment que hi ha sota”.
Un infant desbordat emocionalment té el sistema nerviós saturat, i necessita la presència adulta, el límit, per regular-se
L’autoritat saludable és quan un infant, o un adolescent sent que tu el veus, entens què li passa, ets allà per acompanyar-lo i no li retires l’afecte, assegura Pascual:
“És l’autoritat amb amor, capaç de posar un límit, que no és un càstig ni una jerarquia social. Que veu a l’infant en conjunt. Quan les famílies apliquen aquesta pauta i els funciona ho troben màgic, però no és màgic si no un canvi de mirada”.
La desobediència també educa, assegura Pascual, perquè quan els fills no volen fer el que els diem, aquest sostenir la seva rebel·lia i fer que ho facin, és l’autoritat saludable:
“Fer el llit és la teva responsabilitat, si no el fas al matí, l’hauràs de fer abans de jugar a la tarda. Si sostens el límit fins que ho faci, des de petits, els infants entenen que hi ha uns drets i uns deures i construeixes adults funcionals sans”.
La psicòloga proposa observar també als infants excessivament obedients:
“Hi pot haver un congelament, l’infant no sent que té dret a expressar què vol o li agrada, i a sota hi pot haver un malestar, que és sa que pugui expressar”
L’autoritat parental 2.0
Hem de poder-nos posar en un lloc de jerarquia, suggereix Pascual, i comprendre que hi ha coses que el nostre fill o la nostra filla no vol fer i no aprendre'ns-ho com una cosa personal i col·locar el límit adequat perquè els límits cuiden:
“Qui posa el límit és qui l'ha de fer complir, adaptat a cada edat no és el mateix una criatura de 3 anys, que un infant de 7, un adolescent o un amb més de vint”.
Pasqual proposa l’autoritat parental 2.0: col·locada des del cor, físicament si cal quan son petits, parant, tapant, sostenint, de manera compassiva, comprensiva, coherent, des de la integritat, sense voler castrar ni amb enuig:
“Si tu no tanques la tele, te la tanco jo o demà no en tindràs no és una amenaça, és una conseqüència natural. Què seria una amenaça? Si no tanques la tele no soparàs o no sortiràs durant dues setmanes. I sobretot ser coherents amb els límits que posen, i posar només els que podem sostenir”.
L’autoritat saludable és quan un infant, o un adolescent sent que tu el veus, entens què li passa, i ets allà per acompanyar-lo
I si en calent ens passem 3 pobles amb el límit, l’endemà rectificar-lo, suggereix la psicòloga.
Pel que fa a l’autoritat a l’escola, la psicòloga Elisenda Pascual posa l’accent en la coherència, i en entendre qui són i l’edat i les necessitats que tenen, i reivindica recursos pels que lideren l’alumnat, mestres i professors. I apel·la també a que tots, com a comunitat, exercim una autoritat sana en benefici de totes les criatures.
Escolteu el programa a partir de diumenge 🔊 aquí
Crea tu propia página web con Webador