El ventre matern és la primera casa i tota la vida busquem reproduir la sensació de plenitud i refugi, tal com fan els infants quan construeixen una cabana

Els arquitectes hem de recordar, quan fem urbanisme, que hi ha dues dimensions humanes fonamentals, apunta l'arquitecta: espais per relacionar-nos i espais per a la intimitat, amb soledat i seguretat per construir-nos com a persones: 

"L'infant, amb el seu moviment, genera espais, cabanes, racons, per sentir aquesta seguretat i plenitud. Ser pares i mares en aquesta societat és un acte polític: és confiar en aportar vida i persones que sumin, i transmetre'ls valors."

Un dels tresors de la infància d'Itziar González va ser la natura. Explica que li deien Mowgli i que era assilvestrada:

"Em va costar molt aprendre a llegir, memoritzava les imatges i el text. Recordo la professora de cant i plàstica, que em va canviar la vida. Ens va dir que dibuixéssim un arbre, i tothom va fer un pal i una bola com a idea d'arbre. Jo vaig dibuixar el plataner tal com el vèiem al costat de la finestra, i ella ho va aplaudir."

Així va reforçar la seva manera d'aprendre, diferent, més visual, recorda l'arquitecta, que reconeix que encara ara té la mirada juganera d'una nena quan rehabilita, i s'ho passa bomba. I, pel que fa a la ciutat, confessa que se'n va enamorar al costat del seu pare:

"Vaig descobrir el modernisme de l'Eixample tot anant en taxi amb el pare a portar articles als diaris. Era un home de valors revolucionaris que va redactar la Constitució i l'Estatut. I de la mare, una gran investigadora, he rebut el sentit de la justícia i la vocació de servei."

L'escola, l'aula i la ciutat als ulls de l'arquitecta

Per afavorir l'aprenentatge i la convivència, l'escola i les aules han de tenir una pauta, que és el que els dona seguretat i sensació de llibertat, assegura l'arquitecta Itziar González:

"Han de poder reconèixer que aquella és la seva aula i explorar com se la poden fer seva a partir de jocs i debats. Relacionar-se per posar-se d'acord i codecidir sobre com la transformaran, perquè és un espai comú." 

Per afavorir l'aprenentatge i la convivència, l'escola i les aules han de tenir una pauta, que és el que els dona seguretat i sensació de llibertat

Per als patis, l'ideal és molta natura, que convida al moviment, sobretot arbres, proposa Itziar González. L'arquitecta celebra la pacificació dels carrers al voltant de les escoles, però hi ha d'haver realment un canvi i un pacte social:

"Perquè els infants no volen cotxes, ni anar en cotxe a l'escola. Preferirien, i és més divertit, tenir una ruta segura amb els companys i companyes en la qual passin coses. Els camins escolars tenen molta potència pedagògica i vital, si els poden anar canviant per fer-se'ls seus i sentir-se en comunitat."

Els espais urbans per als infants i per als adolescents han de ser inacabats, proposa l'arquitecta Itziar González:

"Han de tenir elements acollidors i naturals. No tocar a l'hivern un tobogan fred i a l'estiu roent. Hi ha d'haver una picada d'ullet a l'infant d'això està pensat per a tu i les teves necessitats! I han de tenir elements inacabats que ells puguin performar. Per què no posem una capseta amb coses perquè es facin una cabana? Tots hem fet cabanes i tots som arquitectes."

S'han de poder fer seus els espais, a partir de la curiositat, la diversitat i la descoberta, un cert caos endreçable, "sortir de mare" i que s'ho puguin passar bé, afegeix Itziar González. Una ciutat educadora transmet uns valors, assegura l'arquitecta, i si està endreçada, no en un sentit rígid, l'espai públic és on et trobes amb els altres, hi convius i hi veus els diferents:

"La ciutat t'ensenya la complexitat i la diversitat, però hi ha un cert equilibri, és cooperació, és una construcció que hem fet generació rere generació prenent decisions sobre on posar un parc, una escola bressol o un institut escola, i que generen unes vides properes."

Naturalitzar la ciutat és la proposta de la pedagoga Heike Freire autora de "Educar en verde" Cómo superar el dèficit de naturaleza y cultivar el amor a la Tierra": 

"Obrir corredors biològics perquè hi circulin els animals; no tapar la terra; portar més natura als carrers, a les construccions i a les places, i uns parcs infantils adaptats als nens i nenes en què es moguin amb seguretat i tranquil·litat."

Els camins escolars tenen molta potència pedagògica i vital, si els poden anar canviant per fer-se'ls seus i sentir-se en comunitat

"Una xamana" al servei de la ciutadania

 Itziar González va ser regidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona del 2007 al 2010, però, després de destapar una trama de corrupció que implicava l'administració, va acabar dimitint i va començar el seu particular viacrucis, amb fins i tot amenaces de mort:

"La política és vocació de servei a la comunitat, buscar l'interès general i compatibilitats entre persones que demanen coses diferents o entenen la societat de manera diferent, a partir de l'empatia. És una vocació, em sento una mica xamana per reparar i sanar els dolors, les pors i la desafecció que senten els ciutadans amb la política."

Actualment, Itziar González està rehabilitant el casc antic medieval d'Olot i explica que va posar com a condició per fer-ho que tots els polítics es posessin d'acord:

"També poder despatxar amb qualsevol partit del plenari, tots per igual, i que tothom vegi com treballo i atendre la ciutadania personalment a qualsevol hora que ho necessitin. Escoltar les vivències de tothom i afavorir acords, generositat i que es reenamorin de la ciutat."

Un barri vell es rehabilita amb la seva gent, plegats, perquè les persones són l'ànima i la saviesa d'una ciutat, defensa l'arquitecta:

"El capitalisme ens ha portat a l'individualisme per garantir que cadascú consumia el mateix, però hem perdut la confiança que amb els altres és millor."

Tenim una ànima col·lectiva que emergeix a les festes majors, quan s'engalanen els carrers, allà s'està cridant i recordant que som una comunitat, assevera l'arquitecta, i la diversitat d'on venim:

"El meu desig és que els infants sentin les cases, els arbres, les places de la ciutat, com a testimonis còmplices del trànsit de nens a adults, com un espai familiar, i que hi hagi afecte entre els nens i nenes i l'escola on han anat, la plaça on han jugat o la casa on viuen, que tinguin una relació afectiva i d'amor amb l'arquitectura i l'espai."

Que els infants sentin les cases, els arbres, les places de la ciutat, com a testimonis còmplices del trànsit de nens a adults i tinguin una relació afectiva i d'amor amb l'arquitectura i l'espai