En només cinc anys s'ha duplicat el nombre d’alumnes amb autisme i trastorns d’aprenentatge, segons el Departament de Salut

S'ha de canviar la mirada a la diversitat i la inclusió; si no, pinten bastos per a l'educació, asseguren els mestres Francesc Martín i Elisabet Gil:

"Si no tenim més mans i més ulls, els donem un tracte indigne, falten recursos per fer realitat la inclusió. La situació és molt complicada i s'aguanta pels docents."

Respondre a la diversitat és la batalla del dia a dia als centres, assegura la professora Montse Varas, que lamenta que el professorat ha de ser a la vegada infermer, psicòleg i mestre per donar els continguts. Una tercera part de l'alumnat té necessitats educatives especials, és molt bèstia, assevera el psicopedagog Efrèn Carbonell, expert en inclusió:

"Hi ha més detecció precoç, però va per barris, hi ha laboratoris i fàrmacs. Espanta com un mestre pot atendre situacions de TEA, dèficit motriu, TDH, depressions, altes capacitats... És tremend, vol dir formació i reavaluar el decret d'inclusió per evitar que s'utilitzin els diagnòstics per segregar."

Què està passant?

Els diagnòstics s'han multiplicat i els serveis estan desbordats, reconeix la psicopedagoga d'un EAP Sylvie Pérez:

"El diagnòstic ha de servir per entendre la dificultat i disminuir les traves a l'aprenentatge de l'infant i el seu malestar, i que desenvolupi les màximes competències i autonomia, no per etiquetar i limitar el futur de l'alumne."

L'evolució de l'espècie humana ha fet que pràcticament el 20% de la població infantil i juvenil de tot el món tingui alguna disfunció del neurodesenvolupament i un 10% addicional en tingui alguns trets, assegura el Dr. Miquel Casas, catedràtic de Psiquiatria honorari de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Programa SJD MIND Escoles de la Fundació de Recerca de Sant Joan de Déu:

"A Catalunya hi ha 550.000 alumnes només de primària i ESO; un 20% implicaria que n'hi ha 100.000 amb dificultats. Però només en tenim diagnosticats 30.000".

De diagnosticar-ne un de cada deu s'ha passat a diagnosticar-ne dos o tres, s'ha doblat, reconeix el doctor, però n'hi ha encara entre set o vuit encara per diagnosticar, entre 60.000 i 70.000 alumnes que estan sense ajuda, lamenta.

Hi ha correlació entre infradiagnòstic i fracàs escolar, i si les dificultats es detecten a temps son reversibles, assegura el Dr. Miquel Casas

En el camp del neurodesenvolupament s'ha evolucionat molt poc, reconeix el doctor, que afegeix que hi ha una correlació clara entre aquest infradiagnòstic i el fracàs i l'abandonament escolar:

"El diagnòstic és absolutament necessari per avançar, i no fer-ho és abocar aquestes criatures al patiment, perquè, malgrat la pressió, no poden rendir com els altres i acaben abandonant. Si es detecten a temps les seves dificultats, són reversibles."

L'entorn modula i pot fer que aquestes dificultats augmentin o disminueixin, assegura la psicòloga Agnès Brossa, autora del llibre "Em dic Joan i crec que soc dolent":

"El diagnòstic ajuda els pares i el fill a entendre què està passant. La clau és la psicoeducació: que entengui què li passa, com és el seu cervell, quines habilitats i dificultats té i quines estratègies pot desenvolupar per sortir-se'n."

Percebem un augment molt gran del malestar, a banda dels trastorns d'aprenentatge o del neurodesenvolupament, assenyala la psicopedagoga Sylvie Pérez:

"Ens trobem amb situacions de salut mental compromesa: risc de suïcidi, trastorns alimentaris, dependències... i pel desbordament no es poden atendre tots els alumnes. Els psicopedagogs d'EAP no podem fer diagnòstics perquè no som Salut i hi ha un buit en els trastorns de l'aprenentatge, que queden com en uns llimbs per diagnosticar i acaben fent-se per entitats privades."

Per on van les solucions?

Hi ha inequitat econòmica, denuncia el Dr. Miquel Casas, perquè no tothom es pot pagar un diagnòstic:

"Hi ha el mateix nombre d'infants amb dislèxia o hiperactivitat a Pedralbes que a Nou Barris, però un diagnòstic val entre 600 i 1.000 euros. Hem fet estudis amb 26.000 alumnes d'escoles d'alt nivell, baix nivell, rurals o urbanes, i els problemes del neurodesenvolupament, si no s'aborden, deriven en malestar emocional, fracàs i abandonament."

A totes les escoles de Catalunya s'haurien de fer cribratges i diagnòstics als infants d'entre 6 i 10 anys, proposa el Dr. Miquel Casas

Buscar ajuda professional quan un nen o nena té una conducta o un rendiment acadèmic que s'aparti de la normalitat, suggereix el Dr. Miquel Casas:

"L'escola, els mestres, els psicopedagogs i els EAPS haurien de fer el primer pas per investigar què passa i buscar ajuda professional i tractar-ho. Però els serveis d'atenció estan saturats i costa acceptar que entre un 20% i un 30% de l'alumnat pot tenir dificultats. I llavors els mestres poden pensar que hi ha alumnes molt disruptius que els prenen el pèl, i acaben molt cremats."

Per evitar-ho, a totes les escoles de Catalunya s'haurien de fer cribratges i diagnòstics als infants d'entre 6 i 10 anys, assevera el doctor, perquè l'escola inclusiva, sense recursos ni diagnòstics, està condemnada al fracàs, que és el que està passant ara mateix.

Comprendre l'alumne i la seva situació és bàsic per poder-lo acompanyar i ajudar, i no exigir-li el que no ens pot donar, apunta la psicòloga Agnès Brossa:

"Si sabem que un nen és dislèctic i la seva lectura està molt per sota del que tocaria per edat, caldria no fer-lo llegir en veu alta a l'aula. Si no, sentirà tanta ansietat, que segurament farà el pallasso perquè prefereix ser considerat pallasso que tonto."

Segurament, la neurodivergència ha estat sempre a les aules, reconeix Agnès Brossa, però abans, amb un model educatiu més autoritari, se'l feia fora de classe i el problema s'acabava als 14 anys:

"Es tracta que amb neurodivergència o sense tothom pugui continuar els estudis fins als 16 o més enllà, i continuar aprenent."

Les programacions han d'estar pensades per als extrems, per als alumnes que més tiren i els que tenen més dificultats, proposa la psicopedagoga Sylvie Perez:

"Els plans individualitzats han de ser funcionals, només han de portar el que és prioritari i que serveixi per avaluar la progressió de l'alumne."

Exigim més mans, més orientadors i mestres i més hores de coordinació amb els metges que ens ajuden amb els diagnòstics, i amb els psicòlegs clínics, els educadors socials i les famílies, conclou la psicopedagoga Sylvie Pérez.

Es tracta que amb neurodivergència o sense tothom pugui continuar els estudis fins als 16 o més enllà, i continuar aprenent, opina la psiòloga Agnes Brossa